Samuel Eto’o és el millor davanter del món. Tres lligues i dues Champions en cinc anys. Mentre Ronaldinho acumulava fama i quilos a parts iguals, el camerunès va treballar i treballar, fent del barça un equip campió. Ell va ser el màxim artífex de les dues primeres lligues de Rijkaard i la primera de Guardiola. A Europa, potser cal que recordem el 2-1 contra el Chelsea al 2005, el 1-2 de cap a Stamford al 2006, l’empat a París i com obre la llauna a Roma. Enmig de tot aquest festival d’èxit, dues temporades en blanc pel barça, dues temporades en les que ell estava lesionat. En conclusió, tots els anys en que Eto’o no va patir lesions, van ser equivalents de campionat de lliga pel barça. Ronaldinho, Deco i Márquez es pixaven sobre el Barcelonisme, però Eto’o, l’únic de la colla que exercia la professió de futbolista, era el dolent de la pel•lícula perquè va parlar a Vilafranca.
Ara, Guardiola i el laportisme han decidit vexar-lo, novament. Tot i que el seu valor de mercat a crescut exponencialment, la vergonyosa oferta de renovació que ha rebut avui mateix no incrementa ni un sol euro el seu sou. Això produeix un gran greuge comparatiu insuportable comparat amb altres treballadors (no els qualifiquem de jugadors perquè seria massa generós) del club com el del Porter-Torero o el del mexicanomadrileny Rafa Márquez.
El problema sembla ser que Guardiola no estima a Eto’o, “l’entrenador” no estima al futbolista. I el japonès Txiki, el peinados Sanllehí i altres analfabets del món del futbol també van dir-li al golejador, al lleó, al campió, que no l’estimaven. Si haig de triar, no tinc cap dubte: Guardiola, tant llegit i viatjat ell, que agafi les maletes demà mateix i vagi a cobrar diners àrabs (com ja va fer al Al-Alhy) a Manchester. De ben segur que li trobarien una plaça a l’staff tècnic del filial.