Francisco “Sex” Fábregas, el traïdor

Francisco Fábregas és un ex jugador de la pedrera del barça que va trair al seu equip per guanyar més diners a Anglaterra. 7 anys desprès de la seva decisió encertadíssima en el terreny esportiu (7 en els que el barça ha guanyat 4 lligues i 2 Champions, i l’Arsenal…bé, l’Arsenal sol classificar-se entre els 4 primers de la premier), desprès d’haver renovat amb l’Arsenal fins al 2040, d’haver jurat amor etern al club de Londres i d’haver flirtejat amb Florentino, el seu nom s’ha convertit en una de les claus de la campanya electoral, ja que sembla que el seu retorn hagi de ser motiu d’estat. Crida l’atenció tant rebombori per un jugador que com a màxim èxit esportiu destaca per haver estat suplent a la Selección Española que va guanyar l’Eurocopa. I és que jugant amb la selecció enemiga, amb a la que se sentia orgullós de pertànyer, no només ha guanyat el seu únic títol esportiu, sinó que també s’ha fet s’ha guanyat un nom futbolístic creat per la caverna mediàtica: “Sex” Fábregas.

El cervell de la trama traïdora, el pare del Francisco “Sex”, afirma que “el nen ja no pot fer més per marxar”. Doncs tornen a mentir, igual que van mentir quan deien que marxava per aprendre a Anglès. A la Premier League hi ha una cosa que es diu TRANSFER REQUEST, que és una norma no escrita segons la qual quan un club rep la petició PER ESCRIT d’un futbolista, ha de facilitar-li la seva sortida del club. Si el senyor Francisco i el seu pare tenen tantes ganes de que “el nen torni a casa”, és a dir, de tornar al club que va trair, que sol•liciti el TRANSFER REQUST d’una punyatera vegada. Si no ho fa, que es deixi de cuentos chinos a Port Aventura.

Des del col•lectiu Fora Guardiola no ens caracteritzem per no tenir-li ni la més mínima simpatia a l’ex jugador de l’Urawa Red Diamonds, Txikito Bernardostain, però cal recordar la única declaració lúcida que ha fet durant les seves 7 temporades com a secretari tècnic: “Els jugadors que marxen de la pedrera no poden tornar al barça”, afirmació que des de Fora Guardiola fem nostra. Cal recordar que el popia Txiki mentia, ja que es va menjar amb patates la seva frase fitxant a un altre traïdor del club, el ludòpata Gerard Piqué.

Per això, volem llençar-li un clar missatge al número dos de la candidatura de Ferran Soprano: senyor Marc Ingla, de pagar el que calgui per Cesc, res de res. I a la resta de precandidats guardiolaportistes, entereu-vos d’una vegada que l’afició blaugrana està en contra de models basats en fitxatges multimilionaris. Si la pedrera del barça ha estat capaç de crear un extraordinari mig centre cada 5 anys (Milla, Xavi, Iniesta, Arteta… només podríem criticar les deshonroses excepcions de jugadors mediocres com el cocaïnòman Gerard López , o l’ex jugador del Dorados de Sinaloa, José Guardiola), i tenim a joves com el germà bo de Giovanni, el fill de Mazinho o Sergi Roberto, hem de dir clarament: NO PODEM PORTAR DE FORA EL QUE JA TENIM A CASA.

Tornem. I tornem per derrotar al guardiolaportisme.

La crisi esportiva i institucional del club era tan profunda que per una qüestió d’amor al Barcelonisme ens vam autoimposar llei del silenci. No van ser poques les demandes internes del nostre col·lectiu que van reclamar les nostres veus clarificadores sobre la veritat de tot el que estava passant a can Barça en moments crítics com l’eliminació a la Copa, les constatacions dels fracassos de fitxatges que vam denunciar enèrgicament en el seu moment (Ibraimovitx, Txigrinski, Henry, SergiO Busquets…), l’eliminació a la Champions davant de l’equip d’Eto’o o els ridículs contra aquell club feixista de Cornellà del que és soci José Guardiola. La temporada ha estat un fracàs de dimensions encara difícils de mesurar i la victòria a una competició tant devaluada com la Liga no tapa la resta de fracassos esportius, tot i que ho intentin els mitjans..

Per això considerem que cal donar un cop de timó i hem decidit sortit de l’obra tornar a la primera línia social a la que hem estat instal·lat durant molts mesos a la passada temporada. La fita: 13 de juny, data en que els socis del club hem de revertir aquesta insuportable situació. Especialment davant del panorama més que desolador que ens ofereixen les pre candidatures presentades.

Anem a pams, en primer lloc tenim les candidatures guardiolaportistes, que tenen bàsicament dues coses en comú. La primera, haver estat peces clau en les successives juntes de Laporta i, per tant, pilars que van apuntalar la figura del dictador Laporta. La segona, han mostrar el seu suport incondicional a Guardiola. Si Guardiola diu que s’ha de fitxa a Hleb, fitxaran a Hleb. Si diu que s’ha de fitxar a Txigrinski es fitxarà a Txigrinski. Si diu que s’ha de reglar al millor davanter centre de la història del futbol, com és el cas d’Eto’o, se’l regala. I amb bona cara. Aquestes candidatures guardiolaportistes són les següents:

Sandro Rosell: candidatura laportista per excel·lència, donats els tics personalistes, totalitaris i antibarcelonistes del seu candidat. Ex vicepresident de Laporta, l’amiguet Sandrusko, destaca per dues coses: la seva passió pel Martini i la seva manca de criteri futbolístic. Recordem alguna de les seves campanyes com a president: va voler fotre fora a Rijkaard, va voler fitxar a Luis Fabiano i va fitxar a Edmilson. Tan inútil que ni tan sols ha dit clarament que vol despatxar a Bernardostain si és president. L’enemic total.

Jaume Ferrer: Durant dues setmanes alternativa apartada del “continuisme pel continuisme”, es va enfrontar a Laporta i Joan Olivé. Posteriorment ha passat a ser el continuisme més ranci i gratuït. “Hola amics espies, hola Luz de Gas!”. Compta a la seva candidatura amb hereus de la candidatura de Godall el breu, com el senyor tonto de les americanes, Javier Sala y Martínez o la senyora histriònica amb aspecte de senyor, Mairena Oranich.

Marc Ingla: L’únic candidat de la història de la humanitat a qualsevol càrrec públic o privat que es presenta afirmant: “Ei, que sóc una puta merda de candidat, que seré un president ridícul, però és que Spanair no deixava que es presentés el bo”. Godall el breu, Ferran Soprano i l’avi Vicens completen la seva candidatura laportista.

Hi ha d’altres candidatures igual de pudents a les anteriors però a sobre amb inequívoca voluntat de marginalitat, tot i que no poden ser directament relacionades amb el Laportisme.

Agustí Benedito: Destacat exdirigent d’Unió Democràtica de Catalunya. Ultraconservador i antiquat, vol tornar al FCB a l’època en la que ells es senten més còmodes, a la de Montal. Enemic de poca entitat que per sort ho té difícil per tenir els avals dels socis.

Alexis Plaza: Candidatura de tot de nanos jovenets que volen ser absorbits per alguna candidatura guardiolaportista o bé jugar a fer com que són candidats. Bluf, bluf, però ojito que va amb la filla de l’Stoitxkov, que està bastant bona.

Jaume Guixà: Un senyor de Sant Cugat que fa coses de construcció. Ha aconseguit tenir una repercussió mediàtica als darrers anys absolutament desproporcionada en relació a la seva més absoluta nimietat social i intel·lectual. Un altra que si passa el tall anirà caminant de genolls des de la penya Mil·leni a Montserrat.

Santi Salvat: Candidat de la triple M de “Medina, Major i Minguella” o de “Mentiders, i Mamons de Merda “. Els informadors de foraguardiola desconeixen el seu bagatge personal, però si te alguna cosa a veure amb el Bulldog Minguella, no hi ha marge al dubte que el seu motiu per presentar-se només pot ser un: robar diners del Barça.

A la desolació d’aquest mapa de candidats, se li ha de sumar la incomprensible renúncia de Jaume Llauradó a optar a la presidència blaugrana. Una figura com ell hagués estat la veritable alternativa al laportisme il·lustrat que se’ns presenta amb la seva nova versió guardiolaportisme. Llauradó, professional de solvència contrastada en la gestió, imatge immillorable i un gran bagatge fruit dels seus bons resultats electorals a darreres eleccions, hagués estat la figura que unís al barcelonisme crític i lúcid. Desgraciadament haurem de buscar altres alternatives segurament menys potents però igual d’encoratjadores i plenes d’il·lusió: Francesc Liñán o Ferran Estrada. De moment ens movem a la calculada equidistància entre les dues candidatures genuïnament antilaportistes, però fem una crida enèrgica als socis del Futbol Club Barcelona a signar l’aval les seves pre candiatures: Francesc Liñán i Ferran Estrada sou la nostra esperança.