Sguardiolo

"No miréis la pissarra, mirarme a mi, soy guapo. Si, atractivo. ¡No miréis al marcador!"

El seleccionador de basquetbol de la selecció enemiga, Sergio Scariolo, va ser un preludi del guardiolisme que pot ser considerat part mateixa del corrent per l’ulterior influència i notorietat del filòsof. Atractiu, bon orador i italià -conseqüentment persona de fiar, ja només per la seva nacionalitat- reuneix tots els requisits que en aquesta etapa de decadència social són requerits per ésser considerat bon entrenador de qualsevol esport. I és que la carrera del brescià (si, Brescià, de la ciutat de Brèscia, com aquell equip mediocre i perdedor d’Itàlia) va en paral·lel a la del farsant. Potser és influència de la màfia, les meuques a Villa Certosa i del tarat de Berlusconi. El cas és que Scariolo va acumular títols gràcies única i exclusivament al talent dels seus jugadors, jugadors guanyadors malgrat l’entrenador. Com al Barça. Si, Guardiola ha guanyat títols gràcies a l’espectacular plantilla. Ni tan sols amb les incorporacions de Hleb, Ibra o Adriano ha tingut èxit amb el seu objectiu d’enfonsar la plantilla, de moment. Ara ja sabem el que ens espera als culers, com als afeccionats de La Rioja de l’esport de la cistella: un ridícul espantós a nivell esportiu que tenim cada dia més a prop. Que n’havíem d’esperar amb aquests entrenadors?

Qui no canviaria jugar al Barça per jugar al Brèscia?